Capitalitat Mundial de l'Arquitectura 2026

Fins a finals del segle XX, les ciutats s'han desenvolupat i expandit al territori com a ecosistemes artificials que expulsen la natura.

Quan no l'expulsen, la domestiquen; perd la naturalitat que suposa ser natura, passant a ser natura construïda, dissenyada.

En entorns urbans d'escala petita, als pobles, la mida de la ferida al territori no permet interrompre la continuïtat del verd que, perdent intensitat, cobreix amb un mantell de vida teules de cobertes i tàpies de pedra. No és provocat, simplement passa.

Papallones, formigues, abelles, sargantanes troben en aquest mantell verd ininterromput una prolongació del seu hàbitat dins l'entorn urbà. La coexistència de moltes espècies, la humana també, una més; permet l'equilibri, permet preservar un ecosistema ric i complex.